hola

El dia 18 de desembre es commemora el Dia Internacional de les Persones Migrades i l’Ajuntament de Santa Perpètua va organitzar un acte per reflexionar sobre les migracions i sobre els menors no acompanyats que marxen dels seus països per afrontar un futur millor. En aquell acte, es va poder escoltar el testimoni de primera mà d’un jove que fa tres anys i mig que viu a Santa Perpètua i que va arribar sol a casa nostra. Ell es diu Toufik i en aquesta entrevista intentarem apropar-vos la seva història. Una història plena d’emocions. El Toufik, malgrat tots els moments difícils i complicats pels quals ha passat i que no vol recordar, no perd el somriure, les il·lusions de tenir un treball i un futur i, si pot ser, jugar a futbol.

Quan vas decidir que volies marxar de casa i arribar a Espanya?
Tenia uns setze anys. Els estudis no els vaig acabar perquè em posava malalt sovint i vaig anar a treballar amb el meu oncle. D’electricista, pintor, soldador, del que sortia... i vaig tenir clar que no volia això i li vaig dir als pares que volia marxar a Espanya.

I què van dir els teus pares?
D’entrada els meus pares no ho tenien clar. Però jo vaig esbrinar com es podia entrar a Europa, quines eren les opcions, com es podia fer.... Però, quan ja tenia tota la informació i li vaig dir als meus pares que entraria a Melilla, ells s’hi van oposar. No volien que hi anés. Va ser el meu avi qui els va fer canviar de parer. Ell ha estat a Espanya, a França i a Holanda, coneix els idiomes i els va dir als meus pares que perquè no em deixaven fer si jo ho tenia tan clar. Els va recordar que aquí al Marroc no podria fer altra cosa que treballar a la construcció en un país que no em donaria res i que si marxava podia estudiar i guanyar-me la vida.

I com vas emprendre el teu viatge? Com vas entrar a Europa?
Vaig anar a casa de la meva tieta que viu a prop de la frontera. El meu tiet treballa a Melilla. Vaig anar amb ell a la frontera i vaig estar estudiant com entra la gent. Una setmana després vaig aconseguir entrar a la ciutat de Melilla, em vaig colar entre altres persones que entraven i vaig anar a la Policia a presentar-me. Els vaig dir que havia vingut a guanyar-me un futur, a estudiar i viure millor. Els policies em van advertir que la vida era dura i que em podia trobar amb problemes com que em robessin. Jo, tot això ja ho sabia, psicològicament vaig estar preparant-me, m’imaginava les situacions dolentes que em podien passar, que em pegarien, que em robarien. I sabia que havia d’estar tranquil. Era una oportunitat.

A Melilla on vivies?
Al Centre de Menors Immigrants de Melilla. Sort que vaig trobar allà un col·lega, un noi del meu poble, que jo no sabia que estava allà. Vaig caure una setmana sencera malalt, estirat al terra, sense menjar. Sort d’ell que es preocupava, venia a veure’m, em portava i em donava la medicació. Es va portar molt bé, com si jo fos el seu germà. Al Centre de Menors de Melilla hi havia molts nois i pocs educadors, sense el seu suport no sé que hagués passat.

Quant temps vas estar al centre?
Un any i set mesos i mig. Allà vaig jugar a futbol en el segon equip del Melilla. Tinc molts bons records dels entrenaments, dels companys de futbol. Era molt guai. Va ser una etapa molt dura, però prefereixo recordar els bons moments. De tot s’aprèn i ens ajuda a avançar.

Quan vas deixar Melilla?
Quan vaig fer els divuit anys. Tenia els papers provisionals per poder tornar a entrar a Espanya i vaig tornar al meu poble a veure la família. M’hi vaig estar dos mesos, però no podia estar-m’hi més, necessitava tornar a Espanya. És cert que després de quasi dos anys sense veure’ls tenia moltes ganes d’estar amb els meus pares i els meus germans, et dona molta força però.... no volia quedar-me. No volia.

Als dos mesos tornes cap a Espanya?
Tenia ja el NIE i els papers provisionals, vaig anar a Melilla i vaig agafar el ferri a Almeria. Bé, d’entrada la Policia no em deixava accedir al vaixell perquè deia que no tenia passaport, però sí que tenia un document oficial acreditatiu per poder viatjar. Els policies no ens volien deixar a mi i a un company però ell va avisar unes advocades que van intervenir per permetre el viatge. Vam fer el viatge tota la nit a la coberta mirant el cel, com si fóssim turistes.

Com arribes a Santa Perpètua?
A Almeria vam agafar transport públic per anar a Múrcia perquè el meu col·lega anava allà. Vaig estar allà una hora saludant altres nois que havíem conegut a Melilla i després vaig anar a València. Jo pensava que em quedaria allà amb el noi que em va ajudar quan vaig arribar a Melilla perquè ell havia sortit abans que jo. Però allà no podia estar. Tenien problemes amb els papers, i al final vaig arribar a Barcelona i és el millor destí que podia haver estat. Fa tres anys i mig que estic aquí a Santa Perpètua.

Com és la teva estada al Castell de Can Taió?
Estem estudiant català, castellà, tots els mòduls necessaris per aconseguir la nacionalitat. Visc al Castell i estic molt bé. Fem les tasques habituals de la llar i, a vegades, dono una volta per Santa Perpètua. Conec molta gent de la meva edat. Molts dies vaig a jugar a futbol. M’agrada molt. Jugava a Barcelona en un equip de la Fundació Adsis, a la UCF ho vaig provar, però em van dir que tenien molta gent i que no hi havia opció. Em van dir que preguntés a La Llagosta i vaig anar-hi un dia a provar, però havia de tornar-hi un altre dia i me’n vaig oblidar. Encara no perdo la il·lusió de poder jugar.

Què voldries fer?
La veritat és que jo voldria estudiar un grau mig. M’agradaria treballar de cuiner o de perruquer. Ja m’agradava quan estava al Marroc. He fet proves de cambrer, de perruquer, però no soc professional. Vaig estudiar un any de perruqueria. Vull treballar perquè ajuda a ordenar la teva vida. Tenir unes responsabilitats i no sortir. Jo estic molt bé a Santa Perpètua i si aconseguís feina i un pis per llogar m’agradaria quedar-m’hi. Aquí estic bé, és un lloc tranquil i està bé per viure.

Com et sents acollit per la societat perpetuenca?
Depèn de cada persona. La majoria són persones normals. Un cop a Barcelona vaig trobar uns joves del meu poble i vam anar a fer un cafè a un bar. Mentre estàvem allà, una dona es va aturar davant de nosaltres, ens mirava fixament i ens va començar a preguntar quant guanyàvem al mes. Un amic es va aixecar de la taula i li va dir a la dona que no tenia dret a tractar-nos així. Hi ha gent de tot, però jo em trobo a gust aquí. Si em miren malament faig que no els veig i continuo amb la meva vida.

El teu trajecte fins arribar aquí no ha estat gens fàcil. Suposa una motxilla pesada?
No ha estat fàcil però la memòria és sàvia. Algunes històries viscudes s’esborren i altres no. M’agradaria tornar a Melilla per veure els educa dors del Centre de Menors de Melilla. Em tractaven bé.

Creus que va ser una bona decisió marxar de casa?
Sí. Tinc molt segur que era millor provar sort que no quedar-me al Marroc. Et pot sortir bé o malament. Depèn molt de cadascú, de com ets i de com van canviant les lleis. Però al Marroc, allà al meu poble sabia que res no canviaria, ja sabia què m’esperava i no ho volia això per a mi.

De perfil

Nom: Toufik Dari
Any i lloc de naixement: 1998, Ihezzaan (Marroc)
Professió: en formació

El Toufik va néixer al Marroc i a mida que va anar creixent va veure que el seu futur era incert o massa clar i sense opcions de progressar, per això, va tenir clar molt jove que preferia marxar i provar sort a Europa. Mentre estava al seu poble anava estudiant, però tenia un problema perquè moltes vegades es posava malalt d’angines. Un tema que té fàcil solució però que el Toufik no la va trobar fins estar aquí quan el van operar de les amígdales. Al Marroc té els seus pares i els seus tres germans. Un noi més gran que ell, un més petit i la germana que és la menor de la família. Desitja per a ells un millor futur, però dubte que el puguin tenir si continuen al seu país. Tot i que aquí, la vida tampoc sigui fàcil i menys per a un migrant.

 

0
0
0
s2sdefault

Altres entrevistes

''M'agradaria que, a mig mandat, l'atenció a les persones i l'ocupació ja no fossin prioritats''
''M'agradaria que, a mig mandat, l'atenció a les persones i l'ocupació ja no fossin prioritats''

El 13 de juny, Isabel Garcia, la candidata d’ICV, va ser investida novament alcaldessa de Santa Perpètua [ ... ]

''El que va començar fa 10 anys per accident, ara continua per ganes i il·lusió''
''El que va començar fa 10 anys per accident, ara continua per ganes i il·lusió''

Són el Marc, el Gerard Anri, el Gerard Pla, el Sergi i el Nil i a sobre de l’escenari es converteixen [ ... ]

''Quan surts d'una classe de dansa, surts feliç''
''Quan surts d'una classe de dansa, surts feliç''

L’any 2008, l’Escola Municipal de Música va incorporar la dansa a les aules. La Meritxell Balada [ ... ]