hola

Cabezas de cartel és l’obra de teatre professional que el Grup de Teatre Tàndem i l’Ajuntament de Santa Perpètua han programat en el marc de la Festa Major d’Hivern del municipi i també de la 31ª Mostra de Teatre. La representació, del director Luis Felpeto i la parella teatral de la Celia Nadal i el Javier Manzanera, s’estrena a Santa Perpètua el 6 de març a les 18 hores al Teatre del Centre. Les entrades ja es poden comprar a l’enllaç que trobaran al web municipal staperpetua.cat a un preu de deu euros. La redacció de l’Informatiu ha entrevistat a Nadal i Manzanera per conèixer més detalls de l’obra, de la seva companyia, Perigallo Teatro, de la parella teatral que formen des de fa anys i de la situació del teatre en l’actualitat.

El 6 de març veniu a Santa Perpètua a representar Cabezas de cartel. Què hi trobarà el públic?
Javier Manzanera: es trobarà una obra que parla de ser lliures fent el correcte en el context d’una companyia de teatre que es debat entre seguir amb els seus principis o abocar-se al “vil metal”. És un tema etern de sempre i que hem contextualitzat en una companyia de teatre però en realitat toquem tots els gremis pel que fa a l’ètica. Sense desvetllar més, va sobre això.
Celia Nadal: no podem desvetllar molt, però l’explicació del Javier no pot ser més encertada. Hi ha aquesta dualitat molt interessant.

Lligant amb una de les frases que ens acabes de dir. Es pot ser lliure fent el que és correcte?
J.M.: Es pot mantenir un pols entre les dues coses perquè som fàcilment corruptibles, hi ha un pols que et manté viu si ho vols mantenir viu. Sí, es pot mantenir el pols de ser lliures i fer el correcte.
C.N.: El pols que diu Javier, si tractes de mantenir-lo, no sé si finalment seràs lliure però crec que seràs millor persona. Allà està la lluita que comentem.

En l’obra ens capfiquem en els moments crítics dels personatges durant el seu procés creatiu d’una obra. Hi ha realitat vostra en aquesta història? Heu tingut aquest tipus de moments?
J.M.: Aquesta obra ha estat una bogeria. Vam partir de nosaltres i una mica més allà. Hem fet l’esperpent de nosaltres mateixos, partim de nostra realitat i ens endinsem en la ficció.
C.N.: Ens hem estirat per crear els personatges, partint de nosaltres. La meravellosa sorpresa és que ens hem trobat que tothom que veu l’obra s’hi pot identificar. Les persones sempre tenen alguna cosa de Manza, que és el personatge de Javier, i alguna cosa de Vidal, que és el personatge que interpreto jo. I això ha estat un descobriment molt bonic

Com va sorgir aquesta obra? Com ha estat una bogeria...
C.N.: Això va sorgir en 2017 i allà vam començar a teixir una idea que després va anar creixent, no sabem com, fins que vam dir: “aquí hi ha una funció”. I va sorgir a una fira de teatre, en aquests esdeveniments estem tots molt necessitats de vendre el nostre producte i és molt fàcil veure el ridículs que podem arribar a ser els humans. I si centres la mirada en tu, et dones compte que ho pots ser encara més. Va sorgir perquè vam sentir que havíem de parlar d’aquesta necessitat, en part per la precarietat de l’ofici i en part perquè estem necessitats de ser reconeguts i estimats. Vam decidir que era una bona opció riure’ns de nosaltres amb la finalitat d’arribar a tothom tot i que no fos d’aquest món artístic.
J.M.: Sobre la bogeria d’aquesta obra podria parlar-te millor el director, que ens ha patit. Vam arribar al procés amb un 50% escrit, però la resta era improvisació. Hi havia moments on havíem de sortir de l’escenari per adonar-nos què era ficció i què era realitat. No sabies si l’altre estava en el personatge, si era ella mateixa... La veritat que va ser un procés meravellós, de creixement per tot l’equip.

Com heu gestionat moments crítics dels vostres processos creatius?
C.N.: Amb la confiança. En cada procés hi ha moments que diem: “no tenim obra, això és una merda, això és impossible i no val res”. Al final és una qüestió de confiança.
J.M.: Estic totalment d’acord, ens ha passat moltes vegades això que dius i confiem amb el nostre treball i al final surten les coses.

Aquesta obra, Cabezas de Cartel, va ser estrenada el 26 d’agost del 2020 a Castella i Lleó, enmig de la pandèmia. Com va ser aquest moment?
J.M.: Nosaltres vam començar a escriure l’obra al novembre del 2019 i quan arrenca el confinament estem enmig del conflicte. Ens vam quedar dues setmanes “en coma”, no sabíem de què seguir parlant i el context es va colar una mica en l’obra. La funció no tracta de la pandèmia, però la situació es va colar necessàriament com una part de la realitat. I vam continuar endavant amb això i vam estrenar l’obra a la Fira de Teatre de Castella i Lleó - Ciutat Rodrigo.
C.N.: Sí, va ser una fira molt especial. No hi va haver pràcticament públic en general perquè l’aforament era molt reduït. És una funció que toca especialment a la gent de l’ofici i teníem por de com estaria el públic. Ens vam trobar un desig de teatre brutal, vam sentir molta cohesió amb el públic i va ser francament molt bonic.

Teniu més obres vives en aquest moment: La Mudanza, Espacio Disponible i Pídeme perdón. Com les gestioneu totes a la vegada?
C.N.: És un plaer. És com tenir família nombrosa. A més, entre els tècnics culturals s’està donant una tendència a no buscar sempre la novetat. Es busca ara un criteri diferent que no és la novetat, sinó que es busca el criteri de qualitat i que lligui amb el teu esperit artístic. A Catalunya hi ha obres que vam estrenar fa molts anys i ara tornen a agradar.
J.M.: Totalment. Una és de 2011 i és que si segueixen vives és perquè agraden i les hem de seguir fent. És meravellós poder mantenir quatre pilotes a l’aire. I ja estem escrivint la següent.

Com definiu la vostra parella artística? Què aporta l’un a l’altre?
C.N.: Com autors i cocreadors el Javi m’aporta una cosa molt important: el “succeirà”. Ell m’aporta la calma i jo aporto la disciplina. Soc una mica rotllo, no? Si hi ha alguna cosa que ens diferencia potser Javi vola més i jo toc més a terra, però és necessari.
J.M.: Depèn del projecte. Amb la primera obra, Háztelo mirar, que va ser un desastre i una ruïna. Vam fer sis funcions, tres anys i ens vam arruinar. L’obra parlava de llençar-se a allò que t’entusiasma i ho vam fer i vam fracassar. Però el fracàs no mata. Des d’aquell principi nosaltres anem a una, a jugar i a arriscar-nos. I des d’allà ens complementem en unes coses i unes altres, depèn del projecte.

Expliqueu-nos com va ser aquell vostre desastrós inici.
J.M.: Vam escriure l’obra, vam fer assajos de somni, a una casa a la muntanya, quatre actors, un músic, dos tècnics... Per arruïnar-nos bé. Vam posar molta il·lusió i va ser com un màster, vam aprendre sobre la marxa. L’obra no estava malament, però té cosetes. Hem anat depurant-nos amb el temps. En el moment que vam veure que no anava bé, ja que era el moment de crisi i vam escriure la següent obra.
C.N.: El més important que vam aprendre és que el fracàs no et mata, treus aprenentatge. Aquell fracàs ens va portar a nosaltres mateixos, vam continuar escrivint de coses que ens importaven més. Ens va col·locar més en el centre.

I com va sorgir Perigallo Teatro?
C.N.: Em van agafar d’actriu amb una companyia i el vaig veure actuar en un projecte seu. Va venir a fer un paper a l’obra on jo estava i així ens vam conèixer. Vam treballar junts i separats i un dia, quan ja érem parella, vam decidir parlar sobre coses que ens importen a nosaltres i no defensar el que importa a altres autors. Estàvem al Mercat de San Miguel, de Madrid, i vam dir: “Anem a somiar”. I així va sorgir la companyia.
J.M.: Doncs sí, ens vam conèixer a l’obra El juego del amor y del azar, tota una casualitat.

Heu comentat que ja teniu alguna idea en ment pel vostre proper projecte. Podeu avançar alguna cosa?
J.M.: Doncs no podem dir-te res. I perdona, perquè un dia és una cosa i un altre dia és diferent. Li estem donant canya, però no sabem ni el nom.
C.N.: L’únic que podem dir-te és que no podem dir-te res. És una cosa que ens impulsa i que ens fa la suficient por. Però com ha dit el Javier, no tenim encara ni el nom.

Perfil

Nom: Celia Nadal i Javier Manzanera
Any i lloc de naixement: 1972 i 1971, Àvila
Professió: Actors, productors i coautors

La Celia Nadal i el Javier Manzanera és una parella teatral, i també ho és a la vida real, que forma la companyia Perigallo Teatro. Nadal és llicenciada en psicologia, la seva primera feina professional va ser com psicòloga clínica, però amb 26 anys va decidir estudiar art dramàtic. Va començar a treballar amb productores independents i també a obres nacionals fins que va conèixer al Javier Manzanera. Ell diu que ve del fracàs escolar, ja que amb disset anys no sabia què fer. Algú va aconsellar-li presentar-se a les proves d’accés d’art dramàtic i allò el va enganxar. Amb 24 anys va mudar-se a Madrid i va començar a treballar amb companyies independents. Amb 31 anys va decidir inventar ell i va ser quan va conèixer la Celia. Els dos junts, de la mà, van començar a inventar junts i un dia, al Mercat de San Miguel, van decidir crear Perigallo Teatro.

 

Foto: Javier Manzanera i Celia Nadal durant la representació de Cabezas de Cartel / Jesús Guerra

0
0
0
s2sdefault

Altres entrevistes

Sergi Castells: ''M'agradaria treure els estudis i treballar d'entrenador de natació''
Sergi Castells: ''M'agradaria treure els estudis i treballar d'entrenador de natació''

Era el seu primer podi individual en un Campionat d’Espanya. Abans s’havia proclamat campió d’Espanya [ ... ]

Perigallo Teatro: “El fracàs de la nostra primera obra ens va permetre saber que això no et mata”
Perigallo Teatro: “El fracàs de la nostra primera obra ens va permetre saber que això no et mata”

Cabezas de cartel és l’obra de teatre professional que el Grup de Teatre Tàndem i l’Ajuntament [ ... ]

"CAM Bernades s'està convertint poc a poc en una petita família"

Albert, Irina, Gerard, Alejandra, Anna, Alba, Quim, Clàudia, Jordi, Nil, Sincu, Maribaba i Vanessa [ ... ]