Gerard Gimeno Oliveras, membre del Club Esportiu Fondistes Fem Força de Santa Perpètua, ha complert un repte majúscul, córrer i finalitzar les Six Majors, les sis maratons més importants del món, les de Nova York, Boston, Berlín, Chicago, Londres i Tòquio. Va començar a fer realitat aquesta fita l’any 2015 i la va finalitzar el 5 de març passat, quan va acabar la Marató de Tòquio. Tot es va iniciar com una broma. Va fer realitat el seu somni de córrer la Marató de Nova York i, des d’aleshores, pràcticament no ha parat. Només la pandèmia de la Covid-19 va retardar que es complís el seu repte. El 2020 va veure com li suspenien el seu viatge i la Marató de Tòquio, però, tres anys després, va anar-hi i ja té la medalla que acredita que ha finalitzat les Sis Majors.
Quan vas decidir que correries les sis millors maratons del món?
Doncs, això va ser totalment casual. Jo sempre he fet esport. En aquella època feia triatlons i, amb un company meu, un amic de la feina, sempre parlàvem que volíem córrer la Marató de Nova York. A partir d’aquí diversos clubs d’atletisme ens vam comentar que hi havia les Six Majors i nosaltres, en broma, dèiem a veure si un dia les correrien totes. Anar a la Marató de Nova York és molt difícil, perquè tothom hi vol anar, però es fa un sorteig d’alguns dorsals. Ens vam apuntar els dos i vaig tenir la sort que em va tocar a mi. Això va ser l’any 2015. Vaig anar-hi i l’ambient d’una Major és bestial. No té res a veure amb qualsevol altra i més la de Nova York. Em feia molta il·lusió anar-hi. L’any següent, em vaig apuntar al sorteig de la de Chicago i vaig tenir la sort que em va tornar a tocar. Així, em vaig anar engrescant fins al final amb la participació a la Marató de Tòquio.
Quines maratons vas córrer després?
El 2017, vaig fer Berlín. El 2018, Londres. El 2019, Boston. I el 2020, havia de fer Tòquio, però, dues o tres setmanes abans de viatjar-hi, amb la pandèmia ho van anul·lar tot. Va quedar tot pendent. Ens van dir que el 2021 es podria córrer, però només les van fer per a atletes professionals. El 2022, només va ser per a atletes japonesos. I ara, el 2023, es quan van obrir per a tothom i és quan he pogut acabar aquest repte, aquest somni que tenia.
Què vas sentir quans vas finalitzar la marató de Tòquio?
Va ser molt especial per a mi, perquè, desgraciadament, la meva mare va morir durant la pandèmia. Ella sabia tota la il·lusió que tenia per fer les Six Majors. Sempre m’animava i em deia que ja em quedava una menys. Aquesta última no la va poder veure, però li vaig dedicar a ella i em va fer molta il·lusió.
Quina és la que et va agradar més?
És difícil escollir. Totes són espectaculars, però em quedaria amb Londres i Nova York, que són les dues que més m’han impressionat.
En quina vas patir més?
A la de Nova York. Arrossegava una lesió anterior i vaig tenir poc temps per preparar-me. En ser la primera Major, vaig cometre l’errada, suposo que ens passa a molts corredors, de començar massa ràpid amb tant d’ambient i tanta gent animant. La mitja marató la vaig fer molt ràpid, però vaig arribar al famós mur, al quilòmetre 30, i vaig patir molt. Em venien rampes, el que passa quan corres massa per al teu ritme. Se’m va fer llarga.
Per a un atleta amateur no és gens fàcil inscriure’s en aquestes maratons. Com vas poder aconseguir-ho?
En tres vaig tenir la sort que em toqués el dorsal. Hi havia l’opció de veure si em tocava una altra vegada el dorsal, però, a mi, em feia il·lusió córrer una cada any. Tinc un amic que té una empresa que es dedica a organitzar aquests viatges i vaig fer les altres tres amb tour operador.
Vas córrer totes les maratons sols o et va acompanyar algú?
La de Londres la vaig fer amb un amic de Madrid i la de Tòquio, amb un altre amic de Barcelona, que el vaig conèixer en aquests viatges. Des del primer moment vam fer una bona amistat, els nostres ritmes són similars. Fins al quilòmetre 32 la vaig fer amb ell i d’aquí fins al final, com a Tòquio em vaig trobar molt bé, vaig accelerar una mica i ens vam trobar a la línia d’arribada i va ser molt maco. També s’ha de dir que a les Majors la gran majoria dels atletes amateurs no corren per fer un temps. Imagina’t que corrent molt els primers quilòmetres et lesiones i no la pots acabar. Per això, intentes no arriscar tant. Vas una mica més a gaudir-la, que també està molt bé. És una altra forma de fer una marató.
Quan vas començar a córrer maratons?
Fa ben bé 15 o 16 anys que vaig començar. Ho alternava amb altres coses, com faig ara. Faig muntanyisme, faig travesses, faig bici. Al Club Esportiu Fondistes Fem Força de Santa Perpètua ens ajuntem i hi ha un ambient boníssim i també fem curses petites. Per a mi, les maratons és de les activitats que més m’agrada realitzar.
En quantes maratons has participat?
Si sumem també les que faig de muntanya, hauré fet unes setze.
Quines sensacions tens al llarg de la marató?
Si vas a buscar temps, aquí ja pateixes més. És molta distància i has de tenir cap. No pots córrer-la igual que una de cinc o deu quilòmetres, en les quals pots apretar més. Has d’anar ràpid, al ritme que tu puguis, però has d’aguantar fins al quilòmetre 42. Has de reservar forces fins al famós mur que et deia. A partir d’aquí, en els deu darrers quilòmetres, és quan comença la marató de debò. Allà és quan ho has de donar tot, si t’has preparat bé. Allà s’ha de tirar de coco.
Per què recomanaries córrer aquest tipus de prova?
Penso que tothom a qui li agrada córrer ha de participar alguna vegada en una marató. Cada cursa té la seva dificultat, però jo penso que la marató és la prova reina de l’atletisme. Hi ha gent que no estarà d’acord. Fer una marató és lluitar contra el teu cap, contra tu mateix i és una prova de resistència. Has de preparar-te abans. No pots córrer-la sense preparar-te, perquè aleshores sí que hi ha un risc important. Jo animaria a la gent que, com a mínim un cop a la vida, facin una marató, és una experiència única.
Creus que hauria d’afegir-se alguna altra marató a les Majors?
De fet ja hi ha algunes que ho han sol·licitat. Hi ha alguna de la Xina, Austràlia i Ciutat del Cap. Europees és més complicat. M’agradaria Barcelona.
Després d’aconseguir aquest repte monstruós, quines altres fites et marques?
Sempre en tenim. Amb el club també sempre parlem. Hem participat en les 24 hores, igual que el Mogoda Trail, l’altre club d’atletisme de Santa Perpètua, i volem repetir l’any que ve. A mi també m’agradaria córrer una marató que es fa al Pol Nord i també una pel desert.
Quan vas començar a córrer al Club Esportiu Fondistes Fem Força de Santa Perpètua?
Ja fa uns sis o set anys. Vaig entrar per un membre de la directiva, el Toni Granados, que és un crack també. Quan arribes allà, veus que és com una família. Està també el Tomás Poderoso, que és com el president. Ells incentiven els infants a fer esport i a tenir hàbits saludables. Hi ha moltes noies, que això és molt important. Ens ajudem molt per assolir els nostres reptes. El club s’adequava als meus entrenaments per ajudar-me. Tothom m’ha ajudat, gent que corre molt. Al poble hi ha molta gent dedicada a aquest esport, cadascú al seu nivell.
Perfil
Nom: Gerard Gimeno Oliveras
Any i lloc de naixement: 1978, Barcelona
Professió: Especialista superior d’energia
Gerard Gimeno ha estat tota la seva vida un esportista i ho continua sent. Ara, es dedica més a l’atletisme, però va arribar a ser campió de Catalunya de karate en categoria kumite quan tenia 17 anys. Va estar molts anys practicant karate.Després va començar a fer triatlons. Continua fent-les, però ara menys. Ara, se centra més en l’atletisme, el muntanyisme, les travesses i l’esquí de muntanya, entre d’altres.
Viu a Santa Perpètua des del 2009, quan va arribar de Barcelona amb la seva parella. Part de la família d’ella és de la nostra localitat.Des de fa sis anys, és un membre més del Club Esportiu Fondistes Fem Força de Santa Perpètua, una entitat molt familiar. També destaca la bona relació que hi ha amb els atletes del Mogoda Trail.
Foto:Gerard Gimeno Oliveras, amb les medalles de les Six Majors / Josep Cano
