El divendres 28 de juliol, el cicle de cinema del programa Estiu al parc finalitzarà amb el passi d’un documental curt, At the Syrian Border i d’una pel·lícula relacionades amb les persones refugiades, La llum d’Elna. Aquest llargmetratge està dirigit per la catalana Sílvia Quer, a qui li agrada definir-se com una persona que explica històries amb imatges. Mirant la seva carrera professional queda palès que així és perquè ha estat una de les directores de sèries com Poble Nou i de movies com La Xirgu, El Rey en el 23-F, Paciente 33 o Maria i Assou. La professió va trobar Sílvia Quer de casualitat i mai li ha deixat d’entusiasmar ja que assegura que cada dia va aprenent sobre el cinema i les televisions i que pensa continuar-hi fins que el cos i la ment li ho permetin.


Què podrem veure a La llum d’Elna?
Parla d’un breu període de temps a l’estiu del 1942 quan la maternitat d’Elna ja està funcionant i la Segona Guerra Mundial ja ha començat i s’ajunten les refugiades espanyoles amb les d’Europa, sobretot jueves. A partir d’aquí expliquem com una noia de 25 anys amb la seva fe i per fer el bé per la humanitat ajuda a moltes mares a tenir uns parts decents i a donar vida als nens aquests que neixien en unes condicions pèssimes. Aquest personatge va ajudar a les dones a recuperar l’autoestima després d’una guerra civil molt dura i d’una guerra mundial que també es presentava molt dura.

Per què vas escollir aquest tema?
Perquè penso que és un tema que està molt d’actualitat. Si pensem ara amb tot el que està passant amb els refugiats que venen de l’Orient, de la guerra de Síria. D’alguna manera el mateix que està passant ara és el que va passar a partir del 1939. La història es repeteix i sembla que no n’aprenem perquè estem cometent els mateixos errors. Per a mi era important poder recuperar aquesta part de la història i enfrontar-la a l’actualitat.

Creus que són les mateixes imatges de refugiats?
Al final de la Guerra Civil hi ha tots el refugiats republicans que se’n van cap a França i els instal·len a les platges d’Argelers de Ribes Altes i malviuen allà com ara està passant a les illes gregues on tots el refugiats s’amunteguen. És el mateix. Però ara tenim imatges a diari gràcies a les xarxes socials.

T’agrada la història perquè n’has fet d’altres movies basades en altres temes històrics?
Mai m’havia pensat que faria aquests temes. El primer que va sorgir va ser El Rey en el 23-F i a partir d’aquí les cadenes van veure que això podria ser una bona font de tenir material històric en el seu arxiu i van apostar molt per aquest tipus de productes. Realment a mi m’agrada perquè un cop t’arriba un projecte d’aquests fas una investigació històrica i és apassionant. Amb el 23-F m’ho vaig passar molt bé però amb Operación Jaque que explica el segrest per part de les FARC i el rescat de la Ingrid Betancourt vaig aprendre molt i vaig descobrir moltes coses que potser al dia a dia no t’arriben. A partir d’aquí s’han anat ajuntant i cada vegada són personatges històrics, però no m’importa perquè penso que dones l’oportunitat al públic que conegui aquests personatges.

Quins personatges han passat per les teves mans?
Entre d’altres la Xirgu i Carles, príncep de Viana. Aquest es remunta al 1460, abans de la unió de Castella i Aragó i aquest príncep va jugar un paper molt important a la història de Catalunya. Ara també he fet al Torcuato Fernández Miranda que va ser el guionista de la transició. I penso: ostres hi ha molts temes que estan aquí i que els pots explicar i pots oferir-los al públic, a mi em fa molta il·lusió quan m’arriba un projecte així.

En què estàs treballant actualment?
Ara estic acabant el muntatge de De la ley a la ley: la historia de Torcuato Fernández Miranda, que es diu així aquesta movie. I estic preparant una història sobre els magatzems El Siglo que hi havia al principi del segle passat a Barcelona, a les Rambles. És una història molt curiosa però no puc explicar res més.

Aquest any 2017 també has rodat Terra cremada. És un documental sobre Miquel Serra Pàmies, conseller de la Generalitat durant la Guerra Civil pel PSUC. La història és molt interessant perquè cap al final de la guerra l’únic país que donava suport a Catalunya i a la República era Rússia que enviava menjar i armes. En aquella època el que es feia quan ja es veia que una ciutat important seria pressa pels guanyadors de la guerra hi havia ordre de fer terra cremada, vol dir destruir la ciutat perquè així el vencedor no en pugui treure profit. Aquesta ordre va arribar de Rússia i Serra Pàmies es va oferir per fer tot el pla de destrucció, però ell va jugar una mica a equivocar-se i, esperant esperant que els nacionals arribessin, ell citava els detonadors en un lloc, la dinamita en un altre. Va fer molts errors i va fer que no es destruís Barcelona. Aquest personatge el van jutjar a Rússia, va haver de fugir i va acabar a Mèxic. Hem fet un documental i crec que és molt interessant conèixer la història d’aquest conseller.

Tenies clar que et volies dedicar al cinema?
No sabia que em dedicaria a això, però el que sí que sabia és que m’agradava molt imaginar, coses això sí que ho portava molt al cap. I vaig tenir l’oportunitat d’entrar a TV3 i a partir d’aquí vaig descobrir que el que més m’agradava i m’agrada és explicar històries. I a poc a poc he anat fent això fins ara i hi penso continuar.

Què és el que més t’agrada fer cinema o sèries?
A mi m’agrada explicar històries o sigui que si són sèries benvingudes, si són movies també, si és cinema també. En cinema tens l’avantatge que potser ets més lliure a l’hora d’explicar la història. La pots explicar molt més com a tu t’agradaria perquè és més la teva obra. Una movie per televisió també és molt personal, però la cadena demana cert tipus de coses. Aquí entren més factors que impedeixen que no la facis ben bé com tu la faries. Tot i així jo m’ho passo molt bé quan m’arriba un projecte i el defenso com si fos un fill més que tinc.

Han canviat molt les sèries des de Poble Nou ?
I tant. No la vam fer a l’edifici de TV3 sinó que ens van enviar a uns platós d’Esplugues. I deien aquests bojos que se’n van cap allà a fer un culebrot perquè mai s’havia fet, no hi havia experiència però tot i així vam fer Poble Nou. I a partir d’aquí es va veure que es podia tirar endavant una producció d’aquest tipus diària i que hi havia talent per poder-ho fer. Ara ja és un clàssic que en aquesta franja horària hi hagi una sèrie diària que fa uns anys uns bojos van començar. Actualment, es treballa amb molts més mitjans i més diners i la infraestructura és molt més gran. El que teníem en aquella època era molta il·lusió i moltes ganes de fer-ho.

Després van venir d’altres i darrerament alguns capítols de sèries com Gran Hotel o Bajo sospecha?
Sí, perquè una sèrie sencera no sé si la faria. Si fos molt meva sí, però si l’ha creat un altre m’he és molt difícil. Però fer dos episodis sí.

Projectes de futur?
Tinc quatre coses molt interessants en marxa, entre les quals, una novel·la de Mercè Rodoreda que m’agradaria molt.

Foto: Sílvia Quer diu que li agrada explicar històries amb imatges / Josep Cano