El Ramon i la Iris es troben cada setmana al Centre Cívic Can Folguera des que fa quatre anys ell, es va convertir en el musicoterapeuta d'ella. El Ramon és el president de l'associació perpetuenca Cadència, que porta dotze anys treballant sobretot amb infants amb autisme i persones grans amb Alzheimer. La Noemí, mare de la Iris, és mestra i va conèixer la tasca del Ramon fa molts anys, quan ell feia musicoteràpia a una de les seves alumnes. “Al cap de molts anys jo vaig tenir una nena amb una greu malaltia, d'aquestes que son minoritàries, que no tenen nom, ella és única, i vaig pensar que potser la música l'estimularia” explica la Noemí que reconeix que “realment funciona... La Iris és la nena més feliç del món quan ve aqui”. Quan va començar a estudiar Musicoteràpia a la universitat, per al Ramon la seva efectivitat era una incògnita i ens diu que a mida que aprenia més va descobrir un món completament nou al voltant de la música i “tant és així que al final vaig estar convençut de que això valia la pena posar-ho en pràctica”. I així ho va fer.

NOEMÍ: La Iris és la nena més feliç del món quan fa musicoteràpia

Ara la Iris té 9 anys i un somriure preciós i enorme quan ens creuem a la porta de la sala on acaba de finalitzar la sessió setmanal amb el Ramon. “A les sessions que faig em plantejo tota una sèrie de coses al voltant de tres aspectes: el ritme, la melodia i l'harmonia.” ens explica el Ramon que diu que a través del ritme pot treballar el moviment del cos amb la Iris. “La melodia és la part que ens emociona, la part afectiva i ella amb algunes coses que jo li poso reacciona d'una manera determinada i és que li arriba molt i s'emociona”, continua i amb “l'harmonia, que és la part més intel·lectual, més cognitiva, he d'anar mirant com ella reacciona, l'expressió que fa, els ulls, quan et mira, els moviments dels braços, de les mans i de les cames...”. El Ramon ens diu que la música és molt àmplia i que a més d'aquests tres aspectes hi ha moltes coses més i emocionat ens confessa que “la música té un poder enorme i es tracta d'aprofitar-lo per a les persones que la necessiten”. És el cas de la Iris. Ella necessita la música, de fet, la Noemí ens diu que “la música és la seva forma d'expressar-se i està tota l'estona a casa ballant i donant voltes i aixecant els braços i somrient”. La Iris era una nena que no es comunicava amb ningú tret que fos del seu entorn familiar i través de la música, explica la seva mare, “ella ara s'està relacionant amb la gent i busca la gent i si hi ha música, encara la busca més i això és gràcies al senyor Ramon”. Ell rep aquestes paraules amb un somriure i amb modèstia diu que no ha estat únicament degut a la musicoteràpia ja que “intervenen moltes coses: ella va a escola i fa una sèrie d'activitats, té la relació amb els seus pares i això és fonamental” però també reconeix que durant aquest temps fent sessions amb la Iris ha vist un gran canvi. “A part de la comunicació, al principi ella no s'aguantava dreta, perdia l'equilibri i ara no, està dreta tota l'estona que vol” i destaca especialment l'expressivitat de la seva cara: “a vegades l'observo i m'agradaria ficar-me dins d'ella per saber què està pensant i veure com reacciona i això és fantàstic” ens diu el Ramon

En directe, és millor, més fàcil

La pandèmia també va afectar les sessions de musicoteràpia de Cadència, que van quedar aturades. La Iris i el Ramon però, es trobaven online. Ho feien tota la família junts i s'adaptaven a les necessitats de la Iris que a vegades estava més receptiva i d'altres vegades, es cansava aviat de la virtualitat. En directe, és millor, més fàcil, em diuen tots dos i jo penso que és una sort que hagin pogut retrobar-se perquè veig quelcom molt especial en aquesta relació. Per la Iris el Ramon és com si fos un avi, ens diu la Noemí i afirma que “quan el veu se l'il·lumina la cara. La relació que tenen és més que musicoteràpia”. I el Ramon reconeix emocionat que “per a mi, aquesta experiència ha sigut una de les coses més importants de la meva vida”.