hola

Després de viatjar per tot el món i de veure-la per TVE informant de conflictes i catàstrofes diverses, la periodista Rosa Maria Calaf ara es dedica, entre d’altres, a fer conferències com la que la va portar a l’AEU de Santa Perpètua. La seva imatge i la seva veu ens ha acompanyat durant molts anys en els quals ha intentat explicar el perquè dels conflictes i les històries de les persones que el patien. Això, assegura es podia fer abans amb més independència i llibertat perquè els periodistes eren desitjats per tal que arribessin les notícies i en aquesta recerca sempre són vitals els periodistes locals. Calaf defensa el periodisme local i demana a la societat que exigeixi el dret a una informació de qualitat rigorosa, honesta, independent i plural.

Després de 40 anys d’exercici actiu de la professió i de voltar per tot el món, el periodisme ha canviat?
El periodisme ha canviat moltíssim. La base és que sempre hi ha hagut bon periodisme i mal periodisme, i això ha de quedar clar. No és que abans tot fos fantàstic i ara tot és horrorós. Crec que les nostàlgies no són saludables quan són molt exagerades, i, realment, no s’ha de mirar tant enrere, però sí que és important no esborrar el que són els objectius del periodisme. I aquí és on, realment, s’han anat difuminant moltíssim. Sempre hi ha hagut voluntat interferidora de l’exercici del periodisme, perquè, realment, el periodisme el que ha de fer és visibilitzar allò que no es vol que es vegi i explicar allò que no es vol que se sàpiga i, per tant, sempre hi ha interessos que intenten que això, no tiri endavant.Amb l’evolució de la tecnologia tot ha canviat encara més. Les noves tecnologies són eines i com a tals innocents, però no la seva utilització. Pot ser un instrument de coneixement tan potent i tan fantàstic, però té la mateixa força per ser una eina de discurs de l’odi, de difusió de l’error i de difusió de la mentida. I, per tant, ara, en aquest moment, el que passa és que s’inverteix més en desinformar, que en informar. I aquest és el gran risc, perquè, evidentment, hi ha molt periodisme de qualitat i molts periodistes que ho estan fent bé, però hi ha unes forces molt potents que, realment, estan intentant minar i tallar una mica les potes del periodisme crític i del periodisme independent. I això és el canvi fonamental.

La ciutadania és responsable de la informació?
Sí, és que la informació va molt lligada amb l’educació. Forma part d’aquesta creació d’una societat en la qual la tecnologia també hi contribueix i vivim en una societat que canvia els objectius, que treu del centre de l’interès a la persona. Sembla que no, però, realment sí, si tens dos mil amics a les xarxes vol dir que no ent­ens cap. Aleshores, és fer un simulacre de situació, un simulacre de democràcia. Dius, votem, sí, però si no sabem el què votem, i després el que es vota no es compleix, doncs això no serveix de res. Hi ha moltes perversions que estan funcionant alhora i no hi ha la suficient educació de llenguatge mediàtic, pel que respecta al mitjans, perquè la ciutadania en sigui conscient. El periodisme és el nervi sensible de la societat. I, com a ciutadans, l’hauríem de defensar al límit, perquè és la nostra via per assabentar-nos de què està passant i tenir una opinió per formar-nos i prendre decisions. I si no el defensem van guanyant aquells que el que volen és precisament que no sapiguem. En resum, a tota la història de la humanitat el no deixar saber sempre ha sigut voluntat de dominar.

La informació dels conflictes bèl·lics sobre el terreny ha variat?
Ha canviat moltíssim. Primer, perquè han canviat els conflictes, perquè abans els conflictes eren bilaterals, eren exèrcits contra exèrcits, nacions contra nacions, grups de nacions contra nacions... això s’ha acabat. Cada vegada hi ha més sectors diferents en els conflictes. Ja no són els estats. Els mètodes d’exercir la violència ja no són només les bombes, les bales i els trets, sinó que ara hi ha manipulacions de mercats, hi ha atacs cibernètics, atemptats. Els atemptats s’utilitzen molt per portar l’opinió pública cap a un cantó o cap a un altre. Per tant, el conflicte en si mateix s’ha desdibuixat absolutament. Evidentment, la forma de cobrir els conflictes és molt diferent, perquè són molt fragmentaris, hi ha molts actors diferents i és molt difícil realment arribar al fons. D’altra banda ha canviat com els periodistes, que som el pont per saber què és el que està passant en aquests llocs, hem estat vistos pels bàndols i pels combatents. Abans el periodista era vist com un observador i era fins i tot desitjat, perquè era la manera de fer arribar el teu missatge, i els dos que lluitaven, intentaven portar-te al seu terreny, i havies de tenir cura de no ser captat, ni caure en ser un element de propaganda, érem desitjats com interlocutors i transmissors. Després, vam passar ser un objecte comercial, perquè se sabia que si es segrestava un periodista tenia un valor, se’n treien diners dels periodistes. I més tard hem passat a ser indesitjables perquè no es volen mirades alienes i s’opta per treure’ dels conflictes a qualsevol que pugui veure i explicar el que realment estava passant, i per tant va començar la intimidació, amb els assassinats, per evitar que el periodista estigui sobre el terreny. Primer amb els periodistes locals i després amb els internacionals. I aleshores què passa? Que realment el periodista ara es pot moure molt poc en els conflictes. Allò que es feia abans, que eres tu el que anaves cap aquí cap allà amb les teves fons, això ja és pràcticament impossible. I, per tant, la informació no reflecteix autènticament la realitat del que està passant, i no s’està realment en la primera línia dels fets. I el pitjor és que ara cada bàndol envia la seva pròpia informació, i, això és tot el contrari d’informació. Els mitjans que la fan servir, la majoria no diuen que és informació rebuda per una de les parts i els pocs periodistes que estan en un conflicte han d’estar recordant en les seves cròniques que no tenen accés allà on volien arribar.

Ens informem a base d’impactes?
Es prioritza el que impacta no el que importa. És a dir, no hi ha temps d’explicar el que importa. I els conflictes, com tot a la vida, sempre tenen dues parts i la més fosca és la que s’ha d’explicar i no es pot fer en una crònica d’un minut.

El periodisme actual i el consum de la informació tenen en compte la sensibilitat dels temes i de les persones a les quals es fa referència?
El periodisme d’impacte sobretot en els mitjans audiovisuals ha perdut la referència de la sensibilitat amb les persones de les què informa i a les què informa. El que passa és que, realment, la persona, i això, ho expliquen molt millor els psicòlegs que jo, la persona té un límit de compassió, per exemple, de capacitat d’impacte. No pots viure permanentment amb l’angoixa, amb la incertesa. Aquesta forma d’informar que busca l’emoció directament és molt colpidora, però no pots viure permanentment així com a individu perquè o te’n vas cap a l’angoixa permanent o bé, que és el que fa la majoria per una qüestió defensiva, és dir escolta tanco. I ja està, ja no puc més, o sigui, en tinc prou. S’han fet estudis i se l’ha definit com la síndrome de la compassió cansada, perquè és el que passa. I això passa en tot, no només amb els conflictes sinó amb els temes importants de la construcció social. S’expliquen de tal manera que només produeixen emoció i tanquen l’aixeta en el moment que l’emoció es queda culminada i ja no hi ha el plantejament de fer-se preguntes sobre això, que és per al que està el periodisme, per provocar preguntes en les persones.

Des del punt de vista de Santa Perpètua, aquí no tenim televisió, però sí emissora municipal i butlletí. Quin és el paper que creus ha de jugar el periodisme local?
Doncs és importantíssim, jo sempre ho dic i a tots els premis que em donen sempre ho dic. El meu homenatge és sempre per al periodisme local. Sigui jo on sigui, és a dir, tan si estic aquí, com quan estic a l’altra punta del món, en un conflicte, en una catàstrofe, perquè tot comença sent local. Si no està ben explicat des del principi, malament, perquè aquesta bola que no està ben explicada va creixent i es va allunyant d’aquelles fonts que podrien contrastar la informació. Crec que el periodisme local té una extraordinària importància i aquesta voluntat que hi ha a molts llocs d’eliminar el periodisme local, d’asfixiar-lo, de treure-li la publicitat quan té publicitat per intentar que no pugui treballar és una perversió. Perquè el que es busca és tancar l’aixeta de la font, d’allà on surt on comença a sortir l’aigua. A més a més, crec que és el periodisme més difícil. Sempre ens emportem la glòria i el glamur els periodistes d’internacional. Nosaltres ens recolzem molt en el periodisme local d’allà on estem amb els periodistes locals. I aquests periodistes locals tenen molt més risc del que correm nosaltres, quan hi ha situacions de violència, perquè nosaltres marxem però ells es queden. Els locals són especialment buscats, perquè saben que si jo hi vaig, els buscaré ells primer. Per tant, si els anul·len ells, a mi ja m’han tallat una part de camí. Per tant, crec que és importantíssim donar molt valor al periodisme local i recolzar-lo molt com a societat i exigir que aquells que tenen l’obligació, és a dir, els poders públics i les empreses periodístiques, però sobretot els poders públics que tenen l’obligació de garantir el dret a la informació de la ciutadania han d’apostar pel periodisme local, però no interferint-lo, si no realment donant-li la capacitat de poder treballar, i de treballar amb rigor, honestedat, independència, pluralisme, és a dir, totes les característiques que ha de tenir el bon periodisme.

Perfil

Nom: Rosa Maria Calaf Solé
Any i lloc de naixement: 1945, Barcelona
Professió: Periodista

Rosa Maria Calaf és llicenciada en Dret per la UB i en Periodisme per la UAB. Ha treballat a TVE des de 1970 fins al 2009. Ha estat corresponsal a Nova York, Moscou, Buenos Aires, Viena i Roma. Va ser cofundadora de TV3 com a directora de programació i producció. Actualment és presidenta del Centre Internacional de Premsa de Barcelona que agrupa els corresponsals estrangers acreditats. Ha rebut un premi Ondas 2001 a la millor tasca professional, Periodista de l’any 2001 del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Women Together de les Nacions Unides, Cirilo Rodríguez a la millor tasca a l’estranger 2007, A tota una vida de l’Acadèmia de Televisió, i Víctor de la Serna 2008 de l’Associació de la Premsa de Madrid. És també Doctora Honoris Causa 2008 per la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona) i Miguel Hernández (Elx).

Rosa Maria Calaf a la Sala del Vapor on va realitzar la conferència en el marc de la programació de l’AEU / Josep Cano

0
0
0
s2sdefault