Un dels objectius del Portes Enfora és també explicar històries i pensem que totes les històries importen. Sí, jo crec que sí. Em sembla super maco el projecte perquè dona veu a persones anònimes, a persones que tenen petites coses a explicar, petites històries.

Quines històries t'agrada explicar a tu? Històries que arribin, que t'aportin coses noves amb les que puguis aprendre. Intento explicar històries de minories, de col·lectius petits o gent que ho està passant malament. M'agrada que tota la meva feina estigui enfocada en causes socials, ja sigui feminisme, canvi climàtic,... coses que a la societat li preocupen i coses que als joves ens preocupen.

I què us preocupa als joves? Ens importen moltes coses. Jo crec que som una generació bastant difícil d'entendre, amb moltíssimes contradiccions. Als joves del meu voltant el que ens importa sobretot és la lluita de classe, la igualtat de gènere i sobretot, i crec que és la base de tot, el canvi climàtic. Jo crec que són tres coses amb les que hem de lluitar constantment en el nostre dia a dia amb petites coses. A vegades pot semblar que aquesta nova generació està pendent de Tik Tok, Instagram i només de les coses tan superficials o tan banals com és la pantalla d'un mòbil, però jo conec a moltíssima gent jove, i més jove que jo, que realment li importa això i realment ho lluita.

En què treballes ara? Ara mateix estem rodant Treballs de Final de Grau dels meus companys de la uni i treballo a Catalunya Ràdio, que és el que em dona de menjar i un sou fixe. Estic al programa El suplement i és molt guai perquè em donen moltíssima llibertat fent molts reportatges i molts petits documentals pensats per a ràdio, per poder fer coses després pensades per xarxes o fins i tot per la tele. I és molt xulo perquè és una feina que penso i la faig i l'edito.. I el producte des del minut zero l'estic creant jo.

Com vas arribar al documental? Vaig fer la carrera i el màster en direcció de fotografia a ESCAC. Allà, recordo que estàvem fent una ficció on una actriu es posava a plorar a càmera en un pla molt tancat. Jo estava d'operador i la noia ho va fer super bé, però a mi, no sé si era el moment o el que passava, no em va transmetre res. Uns dies després vam fer un projecte de documental on una senyora de sobte es va ficar a plorar a càmera i en aquell moment vaig sentir moltíssim. Em vaig adonar que el que volia fer era explicar i que m'expliquessin coses reals, coses que se sentien de veritat.

Poder anar-me'n a dormir a casa tranquil, al costat d'una persona que m'estimi, sabent que ho estic fent bé.

Has dirigit un capítol d'una sèrie documental de Netflix. Com va ser això? Estic super orgullós. Em van trucar i em van dir: «estem preparant una sèrie documental per una plataforma, ja et pots imaginar quina, i passaràs un procés de càsting on hi ha diferents candidats per dirigir-lo». I em van seleccionar.

I com et vas trobar amb la Montse? La història de la Montse ja em venia donada des de Netflix, però quan me la van explicar vaig flipar. És una senyora de més de 80 anys que fins fa poc encara es tirava en paracaigudes i va ser de les primeres dones en competir en salt de trampolí i en competicions de natació, quan el franquisme encara no permetia que les dones competissin. Va patir la mort d'un fill de vint i pocs anys i era una dona soltera quan encara no estava molt ben vist que els matrimonis se separessin. El capítol és aquesta petita conversa molt íntima entre ella i jo. A mi el que em feia més il·lusió és que era un projecte en el que molta gent podia accedir-hi de forma fàcil. La meva mare podia ficar la tele i veure un projecte meu.

I què et va dir la teva mare quan ho va veure? Sempre ha estat súper orgullosa de la meva feina i li ha encantat. És una persona que sempre m'ha recolzat moltíssim i em va donar les ales i totes les eines possibles per dedicar-me a això quan encara ella no sabia si això tindria un futur.

Com és la teva relació amb ella? Tinc una relació extraordinària. Els meus pares es van separar quan jo era molt petit i ella ha fet de pare, de mare i d'absolutament tot. Ella ha sigut el meu referent i encara que les nostres vides són molt diferents, trobem moments de connexió molt macos.

Quin és el teu major somni? Poder anar-me'n a dormir a casa tranquil, al costat d'una persona que m'estimi, sabent que ho estic fent bé, que estic prenent les decisions correctes i que res no m'impedeix dormir. I poder-me dedicar al que em dedico.

Què és per a tu fer-ho bé? Sentir-te bé, que el teu nen se senti orgullós de la persona que ets i que no t'aferris a una cosa que t'està fent mal.

I què és el millor que t'ha passat a la vida? Trobar a les persones que estan al meu voltant. Soc una persona que estima molt i molt intensament. I poder tenir aquest vincle amb persones que em cuiden i que em tracten tan bé, crec que és sense cap mena de dubte el millor.